Ara em trobareu a lluis.manies.cat.
Paga la pena l’esdeveniment tan sols pel fet de convidar-nos a aturar la mirada en el fer i desfer del propi veïnatge i jugar, en el millor dels sentits, a configurar qui pot o qui ha o qui cal que sigui aquest Mataroní de l’any. Un procés de selecció que permet certificar tot el que es fa a casa nostra, possiblement molt més del que -per ignorància o per indolència- ens hem acostumat a pensar, i la bona acollida de la convocatòria sembla corroborar l’avinentesa d’un acte, d’altra banda, habitual en altres temps i en altres llocs.
El caràcter popular i de proximitat d’aquest exercici ha deixat una selecció de noms prou coneguts en alguns casos, però sobretot lligats a espais, entitats o iniciatives ben properes a cadascun de nosaltres, ben lluny de l’esterilitat de l’habitual reguitzell de llistes de destacats i de tops que acostumen a omplir els resums anuals de la majoria dels mitjans.
Llistes, totes elles, que es veuen lligades, amb infinits matisos, als esquemes més tòpics de la celebritat i acaben majoritàriament brindant el focus a aquells a qui la seva activitat ja exposa habitualment a la llum pública. Just o no, el rostre conegut, l’esportista o l’artista passaran gairebé sempre davant de l’excel·lència de la botiguera o el perfeccionisme del llauner.
Possiblement mai serà mataronina de l’any aquella àvia que es limita a empènyer els anys executant artístics i delicats equilibris financers sobre la seva migrada pensió de viduïtat. Tampoc ho serà, probablement, aquell jove nascut milers de milles mar enllà i arribat en un viatge dramàticament colossal. Ni el pare que no renuncia mai a un gest dolcíssim pels seus fills malgrat el tenallin la por, la ràbia i la incertesa de tants mesos d’atur. Ni cap dels tantes vides anònimes empeltades d’il·lusió, de tenacitat, d’amor.
Històries quotidianes de gent extraordinària.
S’asseu davant la tele amb la fe del convers, nou amo i senyor d’una graella digital que depassa de llarg el clàssic registre de canals d’un únic dígit, allò del cada cosa al seu lloc i un lloc per cada cosa, on TVE1 era l’1, la 2 era el 2 i anar fent, per bé que salvaguardant la particularitat regional tot encabint en quart lloc el canal 33 i desplaçant antena3 fins al 6.
Convençut per les proclames de l’adveniment de l’apagada analògica i enganyat per una alta definició que tornarà a pagar, ara s’enjogassa a mans plenes davant la il·lusió d’una nova forma de veure la televisió, indecís davant l’oferta espectacular de més de tres dotzenes de canals.
És clar, però, que el mateix partit de futbol li apareix en tres canals; bé, pot seguir-lo tant en català com en castellà i, fins i tot, sorprendre’s amb com d’intel·ligible pot resultar-li una llengua tan estranya com el valencià. També en les ones locals i en les que arriben del Maresme enllà se li dupliquen i tripliquen els telemonegals i tants d’altres.
Si comptant a l’engròs no acaba d’entendre d’on sortirà tant de pastís per repartir entre tant canal, en el cas dels casolans encara més, i es pregunta si no n’hi hagués hagut prou amb rentar una mica la cara a aquest entranyable i inalterable aspecte d’estar per casa de TV Mataró que, tot sigui dit, li talla de soca-rel qualsevol sensació d’immergir-se en una nova dimensió tecnològica.
Graella amunt, recupera poc a poc aquell avorriment tant conegut i dubta que l’encant de la TDT consisteixi en disposar d’un, dos, tres, quatre canals de televenda, o de la reiteració soporífera d’absurds concursos escurabutxaques, de l’enèsim capítol dels Simpson o de l’etern concurs d’en Fermí Fernàndez.
I, òbviament, lluny de sembrar per nous paradigmes, ningú renuncia a seguir omplint espais amb la subhasta habitual de les misèries humanes. Ara, però, amb nitidesa digital, infal·lible i obscena, que li confirma que aquesta nova realitat post-analògica continua sent més anal que lògica. S’aixeca i tanca la tele, convençut que mai tanta tecnologia havia servit per tan poc.
Si ja els darrers anys ha anat esdevenint habitual la creixent presència de continguts de caire econòmic dins la informació esportiva –on la indecència de les xifres semblava no tenir aturador–, l’actualitat d’aquelles pàgines fa palesa amb tota la seva força la vigent conjuntura.
La crisi econòmica ha acabat traient les vergonyes d’aquest món de l’anomenat esport d’elit i amb especial cruesa en el cas del futbol. Una “elit” (amb moltíssimes cometes) que extén el professionalisme des de les divisions d’honor fins no se sap ben bé on; un sistema que, mentre ha brollat el diner fàcil, ha permès als clubs viure la seva realitat virtual, sobre-dimensionant la seva capacitat i abast reals. En tot cas, l’actualitat financera s’ha encarregat de descobrir els peus de fang d’aquest món bastit sobre fantasies i somnis de grandesa, i és extensíssima la corrua actual de clubs (a tots els nivells) en una situació més que compromesa.
I en aquest sentit, per bé que habitual, no deixa de sorprendre la facilitat amb que sempre s’acaba recorrent a la crida d’urgència a l’administració, mecenes històric en virtut d’una suposada repercussió mediàtica del nom de la pròpia població, més que modesta en la immensa majoria dels casos. Una crida que, en qualsevol altra activitat econòmica, seria presa a broma venint d’empreses (sovint, no sempre) paradigma del despropòsit, del malbaratament i de la gestió més maldestra.
La versió local d’aquest sainet global, amb una mica de tot, serva encara l’esperança de trobar, tard o d’hora, la fórmula que permeti garantir la realitat d’aquest club gairebé centenari i, principalment, la innegable tasca de formació que realitza sobre les centenes de vailets que conformen les seves categories inferiors.
En tot cas, atesa la més que comprovada migrada massa social que sembla capaç d’agombolar un primer equip professional a la ciutat, sembla absurd insistir per aquesta via, i més encara quan no para de créixer l’oferta mediàtica d’esports del màxim nivell, en un país on ja de per si tot el sentiment de club passa per un monolític culerisme. Potser és el moment de recuperar l’esperit d’aquells qui un llunyà 1912 fundaren l’Iluro Sport Club: apostar, simplement, pel futbol. Per l’esport.
Tot just encetat aquest any 9, davant l’Ajuntament la Riera es dibuixava amb un to i un posat inusuals per aquestes dates i, paradoxalment, crits i demandes de pau irrompien com un parèntesi en el cicle festiu d’aquest nadal nostre de vacances, àpats i regals.
Més enllà de l’oportunitat, la justificació o l’aprofitament de l’acte, la veritable rellevància de la mobilització del passat cap d’any rau precisament en l’heterogènia composició dels seus protagonistes. Per bé que la presència a peu de carrer d’aquest ample univers d’orígens i cultures configura la normalitat actual de la ciutat, la crida de l’u de gener duia, per primer cop, l’estampa d’un col·lectiu inèdit entre les imatges habituals de les mobilitzacions populars convocades a casa nostra.
Aquesta darrera ocupació de l’espai públic, doncs, resulta important –possiblement històrica– per haver permès la visualització d’una nova comunitat pronunciant-se, sortint al carrer per exercir d’actors socials, i fent-ho no a qualsevol lloc, sinó al centre neuràlgic de la ciutat, un escenari que habitualment no reflecteix tot l’espectre de la realitat social de la ciutat.
Certament, una imatge amb pocs precedents similars: potser les celebracions dels èxits de la roja (que irònic, el nom) del passat estiu podrien ser, salvant totes les distàncies, l’exemple més recent de proclamació (per dir-ho d’alguna manera) d’un col·lectiu invisible en la foto mental que sovint fem de Mataró.
Molts missatges en un, doncs. I després, per fer-ne tertúlia, sempre podrem parlar sobre el nombre més o menys elevat de participants. També en això els mataronins assumim habitualment aquell posat de ciutat petita i adormida i, salvant comptadíssimes ocasions (sumant blanc i negre i color), amb poca cosa passem atès que, fet i fet, sempre surten les mateixes cares de sempre. O potser a partir d’ara ja no.
Per bé que ja porta un grapat de dies immers en el mercadeig de polvorons, dècims de la grossa i d’altres butlletes a mig camí entre la col·laboració i l’impost revolucionari, i que els llums pertinents ja acumulen setmanes enlairats sobre les carteres dels vianants, altra vegada, com sempre, el final del calendari se li desencadena a velocitat de vertigen (“ja m’he polit un altre any?”) i el nadal torna a sorprendre’l amb el pas canviat.
Fet i fet, els dies previs a aquestes dates tintades en vermell assumeixen, potser per contrast, una intrigant i àtona normalitat, aquell fer sense fer que embarga qualsevol vint-i-poc de desembre a aquells qui, lluny dels dies de pantaló curt i genolls pelats, van justets d’il·lusió. I, possiblement, poc o gens contribueix a la màgia d’aquestes dates atansar-s’hi sota una cantarella que les redueix a campanyes, perspectives, despeses i percentatges que li acaben desdibuixant el rostre i disfressant, més que embellint, carrers i places en un modest parc temàtic.
Val a dir, però, que ell ja ha assumit amb sorprenent normalitat l’escampall de pares noel que mina la ciutat i es prepara per superar, en breu, la perplexitat que li provoca el laicisme portat a l’absurd dels pessebres sense naixement. I se sorprèn de no sorprendre’s de pensar que, potser no gaire tard, aquest papanatisme del políticament correcte acabi enarborant els drets del tió i recriminant l’ús de la violència gratuïta en forma de cops de bastó.
Però malgrat tot, sabent que no li val mantenir la mirada objectiva, s’aplica tant com pot per tal de retrobar aquell punt d’il·lusió que guarnia amb màgia, llavors ben certa i real, aquest paisatge que avui no suporta la lògica i el sentit comú. No hi confia massa, però segueix posant-hi el seu granet per si un cas: potser en algun instant saltarà una espurna i reviurà records i sensacions que es nega a donar per perdudes. Potser encara hi creu una mica, en els reis. Els de l’Orient, és clar.
Parlant per parlar, de tot i de res i escandalitzant-nos de la tenebror quotidiana de titulars i portades, algú gosarà rebregar encara un xic més el tòpic argument per excusara el dubte de si unanotícia bona pot ser una bona notícia.
Del dret o de l’inrevés, que tampoc ve d’aquí, en tot cas no estaria de més deixar en quarantena aquesta suposada bondat que, sovint, supura d’arrels més amargues, fosques o maldestres. Perquè en el fons, tota notícia susceptible de ser valorada com a positiva no deixa de ser res més que la reacció resolutiva a un trista tirallonga de males notícies.
L’anunci d’una treva implica l’existència d’una guerra prèvia; l’èxit en la reintroducció d’una espècie animal rau, primer de tot, en la seva prèvia extinció; l’aprovació de mesures, noves mesures i més noves mesures anti-crisi, no cal dir-ho, ja s’autodefineixen. Un to massa tremebund que tal vegada no s’escau per parlar simplement de l’entrada en funcionament dels ‘flamants’ accessos de Mataró Nord. Potser sí es tracti, ras i curt, d’una bona notícia sense pal·liatius.
Això, és clar, obviant el fet de parlar d’una infraestructura que ja s’evidenciava necessària, potser imprescindible, en el moment de construir la C-32. Obviant el col·lapse quotidià amb que s’ha obsequiat durant més d’una dècada als mataronins i altres usuaris de la variant. Obviant, ja que hi som, la sinistralitat implícita a un dels accessos més malgirbats i infradimensionats que hom pugui imaginar. Posats a obviar, pensem a obviar la despesa econòmica afegida que suposa executar a posteriori aquestes obres de millora (i els pegats precedents).
Assumit ja com un tret idiosincràtic propi això de projectar infraestructures destinades a néixer col·lapsades, sembla que a aquestes alçades també assumim la impunitat d’aquests ”experts” que es poden permetre, amb vent a la contra si cal, perpetrar nyaps com aquest.
Vés que no sigui el mateix llumenera que ha aconseguit conjuminar un espectacular impacte econòmic de la locomotora comercial (allò que ja ha començar a desfer els budells de can fàbregas) amb una imperceptible influència en la mobilitat dels carrers de l’entorn. Quins artistes!
Amb l’aparent facilitat que permeten les coses banals -̶mentre no arriben les llevantades ni s’eleva la testosterona amb moments de major intensitat futbolística -̶ sembla decidit que, ara, cal parlar tothora de la crisi. Fet i fet, a més parlar-ne major percepció de crisi i, a més percepció, més crisi. Perfecte cercle viciós que, almenys, deixi satisfets i pagats els experts de torn amb l’acompliment dels seus pitjors (per tardans i oportunistes) averanys.
Tombant el cap per guaitar poc més de mig any enrere, cal mig aclucar els ulls per tractar de recordar què en resta d’aquells posats exhibicionistes, colgats de superàvits i de xecs regal de quatre-cents euros al portador. Des de la més pregona profanitat, un es pregunta quina mena d’experts configuren (o assessoren) la classe dirigent (d’aquí, d’allà i de més enllà), miops i sense perspectiva davant d’una situació que ara, l’habitual patuleia de fonts ben informades, dibuixen dramàtica i escandalosament penjant d’un fil.
Potser, certament, es tracti d’un raó tan trista com la de l’acudit que resa que un economista és un expert que demà sabrà amb exactitud per què avui no han succeït les coses que havia predit ahir. Experts a pilota passada, voluntariosos meteoròlegs de l’economia mundial, eminents quinielistes de les finances del país. També d’aquests en tenim aquí, a casa, amb columna pròpia i tot.
O potser no, potser el joc ha estat maquillar les evidències, ensucrar una realitat que s’agrejava a marxes forçades a costa de malmetre un més que interessant rèdit electoral.
Per a o per b, bescanviar la sospita d’incompetència per la d’engany tampoc alleuja gaire l’esperit, tot sigui dit. Feredat fa, de pensar-hi.
Se’ns palplanta al davant altra vegada amb aquell posat desmenjat, aquella mandra que tenyeix de sípia i rosat el primer festiu post vacances; colors de senyera cansada que repliquen, any rere any, silencis i gestos xarons. Tradició? Més aviat rutina.
El magre balanç de la ‘festa’ es redueix a aquella immensa minoria que quatribarra balcons i finestres, a un dia en blanc que permet apaivagar el pas feixuc de la represa, encara amb la remor i el brogit de l’estiu recent i a punt de marcir. Una trista vindicació com a país.
Desterrat l’esperit de protesta a la militància molt militant, el tantsementfotisme es menja la cua i s’esllangueix el poc llustre que podria quedar-li a aquesta nostra diada que, per no ser, ni tan sols suposa una festa esperada pels nens d’escola.
Potser d’això es tracta, i no sigui casual la renúncia a l’eficàcia social de la festa com a institució, a les seves oportunitats d’encontre, d’intercanvi i de cohesió, a la seva capacitat constructora d’identitat. O potser sí. No hem revestit Sant Jordi com la portalada de l’estiu, l’inici del retorn al carrer? Per què no atorgar a la Diada la clausura d’aquest cicle festiu, el comiat dels vespres i les nits d’estiu? Per què no donar a la Diada l’esperit d’aquella màgica ‘Última suada’ que els més granats recordem amb devoció nostàlgica? Convertir-la, per què no?, en una mena de festa major petita de Mataró, perfecte relleu per una Fira que, a aquestes alçades, viu d’esma i vaga pensarosa sense saber d’on va ni d’on ve.
I no, no s’hi val girar-se de cara a l’Ajuntament posant cara de ‘I doncs?’. La festa és tant senzilla com ocupar el carrer, la resta vindrà, ha de venir, per si sol. Això, o deixar-se engolir per aquest alè de derrota, tuf de no res.
Malgrat la, si més no, voluntariosa versió zapateriana del clàssic Crisis? What Crisis?, una densa pluja d’eufemismes sembla confirmar que la crisi ja és aquí, vés per on, en vigílies del nou model de finançament. Excel·lents arguments pels remenaires de cireres per rebaixar les rebaixes (és el que té l’agost) i, pels que des d’aquí remenen la cua, un bon motiu per recuperar, si mai s’havia abandonat, aquella lletania infantil i prosaica del “és-que-madrit…”.
Poc ferotge com és aquesta espècie mediàtica del català emprenyat, ja li va bé encolomar les culpes al papu llunyà i mesetari i poc s’atabala a l’hora de comprovar què se’n fa del poc que resta aquí. Del regal, per exemple, de negociar una despesa de més de dotze milions d’euros en llicències informàtiques d’una mateixa companyia (no cal dir noms, tots tenim finestres a casa).
Magnífic obsequi disposant, a dia d’avui, d’una alternativa sòlida i eficient (de fet, més eficient) com n’és el programari lliure. Solucions que el govern del país juga a promocionar de forma tèbia de portes enfora, però demostrant no creure-hi més enllà d’això, de jugar, a l’hora d’implantar-lo dins la pròpia administració. Sorprenent, si més no, atenent que a més de les raons econòmiques caldria incidir també en aspectes com la seguretat (només l’accés al codi font pot garantir la privadesa de les dades dels ciutadans) o la llengua (el món del programari privatiu té un cert aire berlinès…).
Malauradament, aquest model es replica a la nostra ciutat amb la paradoxa d’un Tecnocampus que malda per promocionar la CÀTIX mentre el govern es blinda davant el que semblen interpretar com una feinada que no pot portar gaire més que maldecaps. Una actitud certament ‘exemplar’ per una ciutat que es postula pomposament com a Ciutat del Coneixement, mentre ben lluny d’aquí es consoliden ambiciosos projectes de programari lliure de la Junta de Extremadura o el govern del Brasil, per posar només dos exemples.
Sembla, doncs, difícil d’explicar per què aquí seguim malbaratant, a més de diners, oportunitats. Però bé, sempre serà més còmode seguir queixant-nos que tots els nostres mals venen d’Almansa…
lluismanies en bloc 