Per bé que ja porta un grapat de dies immers en el mercadeig de polvorons, dècims de la grossa i d’altres butlletes a mig camí entre la col·laboració i l’impost revolucionari, i que els llums pertinents ja acumulen setmanes enlairats sobre les carteres dels vianants, altra vegada, com sempre, el final del calendari se li desencadena a velocitat de vertigen (“ja m’he polit un altre any?”) i el nadal torna a sorprendre’l amb el pas canviat.

Fet i fet, els dies previs a aquestes dates tintades en vermell assumeixen, potser per contrast, una intrigant i àtona normalitat, aquell fer sense fer que embarga qualsevol vint-i-poc de desembre a aquells qui, lluny dels dies de pantaló curt i genolls pelats, van justets d’il·lusió. I, possiblement, poc o gens contribueix a la màgia d’aquestes dates atansar-s’hi sota una cantarella que les redueix a campanyes, perspectives, despeses i percentatges que li acaben desdibuixant el rostre i disfressant, més que embellint, carrers i places en un modest parc temàtic.

Val a dir, però, que ell ja ha assumit amb sorprenent normalitat l’escampall de pares noel que mina la ciutat i es prepara per superar, en breu, la perplexitat que li provoca el laicisme portat a l’absurd  dels pessebres sense naixement. I se sorprèn de no sorprendre’s de pensar que, potser no gaire tard, aquest papanatisme del políticament correcte acabi enarborant els drets del tió i recriminant l’ús de la violència gratuïta en forma de cops de bastó.

Però malgrat tot, sabent que no li val mantenir la mirada objectiva, s’aplica tant com pot per tal de retrobar aquell punt d’il·lusió que guarnia amb màgia, llavors ben certa i real, aquest paisatge que avui no suporta la lògica i el sentit comú. No hi confia massa, però segueix posant-hi el seu granet per si un cas: potser en algun instant saltarà una espurna i reviurà records i sensacions que es nega a donar per perdudes. Potser encara hi creu una mica, en els reis. Els de l’Orient, és clar.