Paga la pena l’esdeveniment tan sols pel fet de convidar-nos a aturar la mirada en el fer i desfer del propi veïnatge i jugar, en el millor dels sentits, a configurar qui pot o qui ha o qui cal que sigui aquest Mataroní de l’any. Un procés de selecció que permet certificar tot el que es fa a casa nostra, possiblement molt més del que -per ignorància o per indolència- ens hem acostumat a pensar, i la bona acollida de la convocatòria sembla corroborar l’avinentesa d’un acte, d’altra banda, habitual en altres temps i en altres llocs.

El caràcter popular i de proximitat d’aquest exercici ha deixat una selecció de noms prou coneguts en alguns casos, però sobretot lligats a espais, entitats o iniciatives ben properes a cadascun de nosaltres, ben lluny de l’esterilitat de l’habitual reguitzell de llistes de destacats i de tops que acostumen a omplir els resums anuals de la majoria dels mitjans.

Llistes, totes elles, que es veuen lligades, amb infinits matisos, als esquemes més tòpics de la celebritat i acaben majoritàriament brindant el focus a aquells a qui la seva activitat ja exposa habitualment a la llum pública. Just o no, el rostre conegut, l’esportista o l’artista passaran gairebé sempre davant de l’excel·lència de la botiguera o el perfeccionisme del llauner.

Possiblement mai serà mataronina de l’any aquella àvia que es limita a empènyer els anys executant artístics i delicats equilibris financers sobre la seva migrada pensió de viduïtat. Tampoc ho serà, probablement, aquell jove nascut milers de milles mar enllà i arribat en un viatge dramàticament colossal. Ni el pare que no renuncia mai a un gest dolcíssim pels seus fills malgrat el tenallin la por, la ràbia i la incertesa de tants mesos d’atur. Ni cap dels tantes vides anònimes empeltades d’il·lusió, de tenacitat, d’amor.

Històries quotidianes de gent extraordinària.