Malgrat la, si més no, voluntariosa versió zapateriana del clàssic Crisis? What Crisis?, una densa pluja d’eufemismes sembla confirmar que la crisi ja és aquí, vés per on, en vigílies del nou model de finançament. Excel·lents arguments pels remenaires de cireres per rebaixar les rebaixes (és el que té l’agost) i, pels que des d’aquí remenen la cua, un bon motiu per recuperar, si mai s’havia abandonat, aquella lletania infantil i prosaica del “és-que-madrit…”.

Poc ferotge com és aquesta espècie mediàtica del català emprenyat, ja li va bé encolomar les culpes al papu llunyà i mesetari i poc s’atabala a l’hora de comprovar què se’n fa del poc que resta aquí. Del regal, per exemple, de negociar una despesa de més de dotze milions d’euros en llicències informàtiques d’una mateixa companyia (no cal dir noms, tots tenim finestres a casa).

Magnífic obsequi disposant, a dia d’avui, d’una alternativa sòlida i eficient (de fet, més eficient) com n’és el programari lliure. Solucions que el govern del país juga a promocionar de forma tèbia de portes enfora, però demostrant no creure-hi més enllà d’això, de jugar, a l’hora d’implantar-lo dins la pròpia administració. Sorprenent, si més no, atenent que a més de les raons econòmiques caldria incidir també en aspectes com la seguretat (només l’accés al codi font pot garantir la privadesa de les dades dels ciutadans) o la llengua (el món del programari privatiu té un cert aire berlinès…).

Malauradament, aquest model es replica a la nostra ciutat amb la paradoxa d’un Tecnocampus que malda per promocionar la CÀTIX mentre el govern es blinda davant el que semblen interpretar com una feinada que no pot portar gaire més que maldecaps. Una actitud certament ‘exemplar’ per una ciutat que es postula pomposament com a Ciutat del Coneixement, mentre ben lluny d’aquí es consoliden ambiciosos projectes de programari lliure de la Junta de Extremadura o el govern del Brasil, per posar només dos exemples.

Sembla, doncs, difícil d’explicar per què aquí seguim malbaratant, a més de diners, oportunitats. Però bé, sempre serà més còmode seguir queixant-nos que tots els nostres mals venen d’Almansa…