Tot just encetat aquest any 9, davant l’Ajuntament la Riera es dibuixava amb un to i un posat inusuals per aquestes dates i, paradoxalment, crits i demandes de pau irrompien com un parèntesi en el cicle festiu d’aquest nadal nostre de vacances, àpats i regals.

Més enllà de l’oportunitat, la justificació o l’aprofitament de l’acte, la veritable rellevància de la mobilització del passat cap d’any rau precisament en l’heterogènia composició dels seus protagonistes. Per bé que la presència a peu de carrer d’aquest ample univers d’orígens i cultures configura la normalitat actual de la ciutat, la crida de l’u de gener duia, per primer cop, l’estampa d’un col·lectiu inèdit entre les imatges habituals de les mobilitzacions populars convocades a casa nostra.

Aquesta darrera ocupació de l’espai públic, doncs, resulta important –possiblement històrica– per haver permès la visualització d’una nova comunitat pronunciant-se, sortint al carrer per exercir d’actors socials, i fent-ho no a qualsevol lloc, sinó al centre neuràlgic de la ciutat, un escenari que habitualment no reflecteix tot l’espectre de la realitat social de la ciutat.

Certament, una imatge amb pocs precedents similars: potser les celebracions dels èxits de la roja (que irònic, el nom) del passat estiu podrien ser, salvant totes les distàncies, l’exemple més recent de proclamació (per dir-ho d’alguna manera) d’un col·lectiu invisible en la foto mental que sovint fem de Mataró.

Molts missatges en un, doncs. I després, per fer-ne tertúlia, sempre podrem parlar sobre el nombre més o menys elevat de participants. També en això els mataronins assumim habitualment aquell posat de ciutat petita i adormida i, salvant comptadíssimes ocasions (sumant blanc i negre i color), amb poca cosa passem atès que, fet i fet, sempre surten les mateixes cares de sempre. O potser a partir d’ara ja no.

Anuncis