Si ja els darrers anys ha anat esdevenint habitual la creixent presència de continguts de caire econòmic dins la informació esportiva –on la indecència de les xifres semblava no tenir aturador–, l’actualitat d’aquelles pàgines fa palesa amb tota la seva força la vigent conjuntura.

La crisi econòmica ha acabat traient les vergonyes d’aquest món de l’anomenat esport d’elit i amb especial cruesa en el cas del futbol. Una “elit” (amb moltíssimes cometes) que extén el professionalisme des de les divisions d’honor fins no se sap ben bé on; un sistema que, mentre ha brollat el diner fàcil, ha permès als clubs viure la seva realitat virtual, sobre-dimensionant la seva capacitat i abast reals. En tot cas, l’actualitat financera s’ha encarregat de descobrir els peus de fang d’aquest món bastit sobre fantasies i somnis de grandesa, i és extensíssima la corrua actual de clubs (a tots els nivells) en una situació més que compromesa.

I en aquest sentit, per bé que habitual, no deixa de sorprendre la facilitat amb que sempre s’acaba recorrent a la crida d’urgència a l’administració, mecenes històric en virtut d’una suposada repercussió mediàtica del nom de la pròpia població, més que modesta en la immensa majoria dels casos. Una crida que, en qualsevol altra activitat econòmica, seria presa a broma venint d’empreses (sovint, no sempre) paradigma del despropòsit, del malbaratament i de la gestió més maldestra.

La versió local d’aquest sainet global, amb una mica de tot, serva encara l’esperança de trobar, tard o d’hora, la fórmula que permeti garantir la realitat d’aquest club gairebé centenari i, principalment, la innegable tasca de formació que realitza sobre les centenes de vailets que conformen les seves categories inferiors.

En tot cas, atesa la més que comprovada migrada massa social que sembla capaç d’agombolar un primer equip professional a la ciutat, sembla absurd insistir per aquesta via, i més encara quan no para de créixer l’oferta mediàtica d’esports del màxim nivell, en un país on ja de per si tot el sentiment de club passa per un monolític culerisme. Potser és el moment de recuperar l’esperit d’aquells qui un llunyà 1912 fundaren l’Iluro Sport Club: apostar, simplement, pel futbol. Per l’esport.