Se’ns palplanta al davant altra vegada amb aquell posat desmenjat, aquella mandra que tenyeix de sípia i rosat el primer festiu post vacances; colors de senyera cansada que repliquen, any rere any, silencis i gestos xarons. Tradició? Més aviat rutina.

El magre balanç de la ‘festa’ es redueix a aquella immensa minoria que quatribarra balcons i finestres, a un dia en blanc que permet apaivagar el pas feixuc de la represa, encara amb la remor i el brogit de l’estiu recent i a punt de marcir. Una trista vindicació com a país.

Desterrat l’esperit de protesta a la militància molt militant, el tantsementfotisme es menja la cua i s’esllangueix el poc llustre que podria quedar-li a aquesta nostra diada que, per no ser, ni tan sols suposa una festa esperada pels nens d’escola.

Potser d’això es tracta, i no sigui casual la renúncia a l’eficàcia social de la festa com a institució, a les seves oportunitats d’encontre, d’intercanvi i de cohesió, a la seva capacitat constructora d’identitat. O potser sí. No hem revestit Sant Jordi com la portalada de l’estiu, l’inici del retorn al carrer? Per què no atorgar a la Diada la clausura d’aquest cicle festiu, el comiat dels vespres i les nits d’estiu? Per què no donar a la Diada l’esperit d’aquella màgica ‘Última suada’ que els més granats recordem amb devoció nostàlgica? Convertir-la, per què no?, en una mena de festa major petita de Mataró, perfecte relleu per una Fira que, a aquestes alçades, viu d’esma i vaga pensarosa sense saber d’on va ni d’on ve.

I no, no s’hi val girar-se de cara a l’Ajuntament posant cara de ‘I doncs?’. La festa és tant senzilla com ocupar el carrer, la resta vindrà, ha de venir, per si sol. Això, o deixar-se engolir per aquest alè de derrota, tuf de no res.

Anuncis