Amb l’aparent facilitat que permeten les coses banals -̶mentre no arriben les llevantades ni s’eleva la testosterona amb moments de major intensitat futbolística -̶  sembla decidit que, ara, cal parlar tothora de la crisi. Fet i fet, a més parlar-ne major percepció de crisi i, a més percepció, més crisi. Perfecte cercle viciós que, almenys, deixi satisfets i pagats els experts de torn amb l’acompliment dels seus pitjors (per tardans i oportunistes) averanys.

Tombant el cap per guaitar poc més de mig any enrere, cal mig aclucar els ulls per tractar de recordar què en resta d’aquells posats exhibicionistes, colgats de superàvits i de xecs regal de quatre-cents euros al portador. Des de la més pregona profanitat, un es pregunta quina mena d’experts configuren (o assessoren) la classe dirigent (d’aquí, d’allà i de més enllà), miops i sense perspectiva davant d’una situació que ara, l’habitual patuleia de fonts ben informades, dibuixen dramàtica i escandalosament penjant d’un fil.

Potser, certament, es tracti d’un raó tan trista com la de l’acudit que resa que un economista és un expert que demà sabrà amb exactitud per què avui no han succeït les coses que havia predit ahir. Experts a pilota passada, voluntariosos meteoròlegs de l’economia mundial, eminents quinielistes de les finances del país. També d’aquests en tenim aquí, a casa, amb columna pròpia i tot.

O potser no, potser el joc ha estat maquillar les evidències, ensucrar una realitat que s’agrejava a marxes forçades a costa de malmetre un més que interessant rèdit electoral.

Per a o per b, bescanviar la sospita d’incompetència per la d’engany tampoc alleuja gaire l’esperit, tot sigui dit. Feredat fa, de pensar-hi.

Anuncis