els altres okupes

Unes setmanes enrere es presentava en societat la memòria de l’àrea de Via Pública de l’Ajuntament de Mataró. Obviant, d’entrada, el més mínim rigor requerit davant un aplec d’una quarantena llarga de pàgines, resulta sempre més temptador saltar-se els centenars de dades possiblement força més rellevants per adreçar la vista envers l’anècdota. En aquest cas, les gairebé 80.000 multes de trànsit que es van cursar durant l’exercici del 2007, la meitat de les quals automatitzades via càmera fotogràfica: fixa, a l’estació o a la plaça Granollers, o mòbil, campant pels carrers de la ciutat damunt del cotxe espieta.

Més enllà d’aquesta incipient aproximació local al Gran Germà, els resultats positius (a efectes dissuasius) d’aquestes iniciatives no fan més que confirmar allò de que el civisme ens permet arribar a partir d’allà on no hi arriba la cartera. Naturalment, les veus que remuguen o reneguen –que de tot n’hi ha- s’agafen del bracet del recel tòpic, vell i rebregat, sobre les ànsies recaptatòries dels nostres administradors. Un tòpic que, davant d’arguments com la millora de la seguretat o la mobilitat, poc marge té a guanyar.

De fet, resulta evident el poc esperit recaptatori demostrat fins el moment, atesa la mà de carrers en els que, a dia d’avui, hom és lliure d’estacionar de forma permanent damunt de la vorera. Una inactivitat denunciant que sembla voler justificar-se adduint la manca d’oferta de places d’aparcament, pública o privada, en les zones en qüestió. Però, ho justifica realment? La compra d’un automòbil atorga de forma automàtica el dret a deixar-lo, peti qui peti, a tocar de casa? L’ocupació de l’espai públic, l’espai de tots, és menys sancionable que l’okupació d’una nau abandonada?

Per molt que l’accés massiu a la cultura de l’automòbil ens pugui fer creure el contrari, posseir un cotxe és un luxe i, per tant, cal assumir-ne les necessitats derivades, com disposar d’un espai (l’autèntic luxe d’aquesta època) on estacionar-lo. I si no s’acompleix aquest requisit n’hi ha prou amb que les autoritats corresponents recordin, per exemple, que les polítiques de mobilitat també han de millorar pels vianants. A qualsevol carrer de la ciutat.

plou poc, però pel que plou…

Per la fira de Mataró sempre plou. Això és així i, pel que sembla, ni les més insistents i apocalíptiques prediccions de canvi climàtic poden combatre el tradicional idil·li que pluja i fira perpetren des de temps, diguem-ne, immemorials; fràgil memòria quan parlem de meteorologia…

Enguany, però, a diferència d’altres edicions, ningú ha gosat lamentar-se en públic –potser fins i tot tampoc en privat- per la malastrugança climàtica d’aquest aplec de brogit i olors de botzines i fregits. Ans al contrari: cívics, conscienciats i obedients, tots hem expressat la nostra sincera satisfacció per les tan esperades pluges. Pluges que, en tot cas, com a mínim hauran contribuït a recuperar amb escreix les reserves dels embassaments de la nostra comarca (!).

Bromes a banda, el sentiment general, doncs, podria resoldre que aquest cop sí ha plogut al gust de tothom. O potser no. Com deia el poeta, “al meu país la pluja no sap ploure”. I en aquest cas no pas per poc ni per massa, sinó per l’oportunitat del moment. Potser tocar fons  amb l’aplicació de restriccions (incomoditat pel comú dels mortals i problemes tècnics a banda) ens hagués servit per resoldre un problema que ve de lluny, de massa lluny.

La nostra  meridionalitat ens fa ser així, i sovint els períodes de treva no els vivim com espais de reflexió sinó de vacances. Salvats, de moment, per la campana, que segueixi plovent no sembla més que una mala jugada que permeti desatendre, envers altres urgències, un debat que ha de resultar molt més ampli que la simple discussió etimològica sobre captacions temporals i/o transvassaments.

Un debat a tots els nivells: ja sigui avaluant el sentit d’un model que insisteix en densificar la població en zones tan hídricament deficitàries -ara i fa un grapat d’anys-, ja sigui admetent que els nostres jardins són d’aquí i no d’Irlanda. I un llarg etcètera. Però amb una mica de sort, seguirà plovent i no ens n’haurem de tornar a preocupar fins d’aquí uns quants anys. O potser no tants.

contes de Les Santes

Afortunadament, l’horitzó del nostre entorn es refà una i altra vegada de la mà de propostes encaparrades en (com a mínim) posar entre parèntesi l’habitual insistència amb que els intèrprets del fer i desfer de la societat actual dibuixen l’avanç creixent de l’isolament i l’individualisme.

Accions i formes que, de forma tan subtil com obstinada, encerten a l’hora d’aglutinar voluntats i treball més enllà del simple interès mercantil. En clau local, probablement sigui la festa major de Les Santes (amb tots els peròs i malgrat-ques que se’ns puguin acudir) un d’aquests referents col·lectius capaços d’entrellaçar de forma íntima organització i participació.

No és casual, doncs, que a redós de Les Santes apareguin d’altres iniciatives capaces de despertar les complicitats necessàries amb les que aglutinar un bon estol de col·laboradors predisposats a la pràctica d’aquest “per amor a l’art” tan sovint visitat i revisitat en la majoria dels afers relacionats amb la cultura.

Més enllà de l’acurada presentació d’aquest magnífic recull de contes de Les Santes (persistint en les exigències de qualitat demostrada en les dues anteriors creacions de la gent del i15!) el gran encert d’aquesta proposta rau en el fet d’omplir un buit escandalós (hi cap alguna altra paraula?) pel que fa a la promoció de la pròpia festa major.
I no, no es tracta de publicitar-la més enllà de les rieres d’Argentona i de Sant Simó. Les Santes, convençudes de la seva personalitat i caliu perfectament equiparables a molts altres esdeveniments festius i populars del país, no necessiten ni han d’ambicionar segells ni marques ni certificats de pedigrí.

L’autèntica promoció de la festa major s’ha de fer de portes endins, fent pedrera. El potencial de creixement dins la ciutat és prou gran, n’hi ha prou amb fer una ullada a la llista de col·laboradors d’aquesta darrera entrega per certificar que encara hi ha molt camí per recórrer.  Es tracta, doncs, d’un repte prou ambiciós i els del i15! ja hi han posat la primera pedra (i la segona i la tercera!). I que no pari.

color gris

El recull de records en blanc i negre de la prehistòria més recent de la nostra ciutat dibuixa un paisatge d’absències significatives, escapçat a base d’una lamentable sèrie de despropòsits. Als qui, per edat, no vam viure episodis com can Xammar, la Torre Llauder, el Clavé… la història de batalletes ens havia dibuixat amb detall l’espectre d’aquelles mentalitats caduques responsables de tanta barbaritat en nom d’un mal anomenat progrés. Al costat oposat, la mateixa llegenda ens reproduïa lemes i banderes dels qui posaven les mans al cap i el crit al cel davant del triomf de la mediocritat.

Per bé que en molts altres aspectes tota mena de personatges porten anys i panys malbaratant-nos la innocència, en afers com el nostre patrimoni crec que fins fa ben poc molts encara havíem crescut en la il·lusió d’un univers tremendament simple de bons i dolents, confiats en la moderada tranquil·litat que proporcionava un catàleg de bones voluntats, un mínim comú amb tots els peròs que es vulgui però, al cap i a la fi, definidor del què i del fins a on del nostre paisatge històric.
I resulta que no, que amb tot l’afer de can Fàbregas i de Caralt descobrim que també en això hem d’aprendre a fer-nos grans i fer-se gran sembla que hagi de ser això, donar la raó als qui ens han precedit i perpetrar els mateixos errors. Ara resulta que el catàleg és un sí-però-no i que, com tot en la vida, és relatiu. Igual de relatiu que els intèrprets, que ja no és necesari que siguin aquells personatges grassos que dibuixava en perich, ja no han d’anar vestits de negre, ni portar barret de copa ni un cigar a la boca. Ara poden enarborar els mateixos posats de fa quaranta anys i alhora assumir, sense rubor, les excuses d’un progrés i una modernitat més pròpies d’aquella època que no pas de l’actual.
La centenària fàbrica del carrer Biada enderrocada en nom del progrés. Escrit en castellà ranci i estampat en un diari color sèpia i amb olor de rascumit, lamentaríem la ineptitud o mala fe d’una època grisa i trista. Però parlem d’avui, amb l’agreujant d’haver estat hereus d’aquella mala experiència, i amb el perill de convertir-nos en botxins de ja de per si migrat llegat de la nostra ciutat.
L’espectacle de jocs de mans i malabars amb l’àlbum de cromos del catàleg del patrimoni local fa palès com de difusos són els valors actuals. Les coses no són blanques o negres i, certament, semblem condemnats a tastar totes les tonalitats del gris.