Per la fira de Mataró sempre plou. Això és així i, pel que sembla, ni les més insistents i apocalíptiques prediccions de canvi climàtic poden combatre el tradicional idil·li que pluja i fira perpetren des de temps, diguem-ne, immemorials; fràgil memòria quan parlem de meteorologia…

Enguany, però, a diferència d’altres edicions, ningú ha gosat lamentar-se en públic –potser fins i tot tampoc en privat- per la malastrugança climàtica d’aquest aplec de brogit i olors de botzines i fregits. Ans al contrari: cívics, conscienciats i obedients, tots hem expressat la nostra sincera satisfacció per les tan esperades pluges. Pluges que, en tot cas, com a mínim hauran contribuït a recuperar amb escreix les reserves dels embassaments de la nostra comarca (!).

Bromes a banda, el sentiment general, doncs, podria resoldre que aquest cop sí ha plogut al gust de tothom. O potser no. Com deia el poeta, “al meu país la pluja no sap ploure”. I en aquest cas no pas per poc ni per massa, sinó per l’oportunitat del moment. Potser tocar fons  amb l’aplicació de restriccions (incomoditat pel comú dels mortals i problemes tècnics a banda) ens hagués servit per resoldre un problema que ve de lluny, de massa lluny.

La nostra  meridionalitat ens fa ser així, i sovint els períodes de treva no els vivim com espais de reflexió sinó de vacances. Salvats, de moment, per la campana, que segueixi plovent no sembla més que una mala jugada que permeti desatendre, envers altres urgències, un debat que ha de resultar molt més ampli que la simple discussió etimològica sobre captacions temporals i/o transvassaments.

Un debat a tots els nivells: ja sigui avaluant el sentit d’un model que insisteix en densificar la població en zones tan hídricament deficitàries -ara i fa un grapat d’anys-, ja sigui admetent que els nostres jardins són d’aquí i no d’Irlanda. I un llarg etcètera. Però amb una mica de sort, seguirà plovent i no ens n’haurem de tornar a preocupar fins d’aquí uns quants anys. O potser no tants.

Anuncis