El recull de records en blanc i negre de la prehistòria més recent de la nostra ciutat dibuixa un paisatge d’absències significatives, escapçat a base d’una lamentable sèrie de despropòsits. Als qui, per edat, no vam viure episodis com can Xammar, la Torre Llauder, el Clavé… la història de batalletes ens havia dibuixat amb detall l’espectre d’aquelles mentalitats caduques responsables de tanta barbaritat en nom d’un mal anomenat progrés. Al costat oposat, la mateixa llegenda ens reproduïa lemes i banderes dels qui posaven les mans al cap i el crit al cel davant del triomf de la mediocritat.

Per bé que en molts altres aspectes tota mena de personatges porten anys i panys malbaratant-nos la innocència, en afers com el nostre patrimoni crec que fins fa ben poc molts encara havíem crescut en la il·lusió d’un univers tremendament simple de bons i dolents, confiats en la moderada tranquil·litat que proporcionava un catàleg de bones voluntats, un mínim comú amb tots els peròs que es vulgui però, al cap i a la fi, definidor del què i del fins a on del nostre paisatge històric.
I resulta que no, que amb tot l’afer de can Fàbregas i de Caralt descobrim que també en això hem d’aprendre a fer-nos grans i fer-se gran sembla que hagi de ser això, donar la raó als qui ens han precedit i perpetrar els mateixos errors. Ara resulta que el catàleg és un sí-però-no i que, com tot en la vida, és relatiu. Igual de relatiu que els intèrprets, que ja no és necesari que siguin aquells personatges grassos que dibuixava en perich, ja no han d’anar vestits de negre, ni portar barret de copa ni un cigar a la boca. Ara poden enarborar els mateixos posats de fa quaranta anys i alhora assumir, sense rubor, les excuses d’un progrés i una modernitat més pròpies d’aquella època que no pas de l’actual.
La centenària fàbrica del carrer Biada enderrocada en nom del progrés. Escrit en castellà ranci i estampat en un diari color sèpia i amb olor de rascumit, lamentaríem la ineptitud o mala fe d’una època grisa i trista. Però parlem d’avui, amb l’agreujant d’haver estat hereus d’aquella mala experiència, i amb el perill de convertir-nos en botxins de ja de per si migrat llegat de la nostra ciutat.
L’espectacle de jocs de mans i malabars amb l’àlbum de cromos del catàleg del patrimoni local fa palès com de difusos són els valors actuals. Les coses no són blanques o negres i, certament, semblem condemnats a tastar totes les tonalitats del gris.

Anuncis